El Rellotge Monumental de la Vilella Alta
Rellotge monumental de la Vilella Alta, fabricat per l’empresa Manufacturas Blasco de Relojes Públicos, de Roquetes ,Tarragona, l’any 1964. (Fotografia: Gutiérrez Escoda, E)
Dintre del motlle motriu del rellotge monumental de la Vilella Alta, es localitza una cinta de metall que en enrotllar-se, genera la força de torsió utilitzada pel rellotge per així poder moure tot el mecanisme.
A partir del tren d'engranatge, es redueix la força i augmenta la velocitat, i finalitza en una roda dentada de manera especial, anomenada generalment "d'escapament". La qual connecta amb un altre peça, que és l'encarregada de convertir el moviment giratori dels engranatges en un desplaçament d'esquerra a dreta.
Aquest tipus de desplaçament és transmès a un pèndol per proveir d'energia suficient per a poder oscil·lar, per tant, és el contacte entre aquestes peces el que produirà el famós "tic-tac".
Text: Gutiérrez Escoda, E., i Vinyes Verge, M.
Vista frontal del rellotge. (Fotografia: Gutiérrez Escoda, E).
Part del darrere del relotge. (Fotografia: Gutiérrez Escoda, E).
A l’esquerra pèndol i sistema de contrapesos. A la dreta vista lateral del rellotge. (Fotografia: Gutiérrez Escoda, E).
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
El campanar de la Vilella Alta, segle XVIII
El campanar de la Vilella Alta se situa als peus de la nau central de l'edifici parroquial, jus al costat de l'epístola. L'edifici de tres naus amb capçalera plana i dues dependències laterals, cobertes amb cúpules, es construí durant el transcurs del segle XVIII. La torre es de planta quadrada fins arribar a un cert tram, després té una part octogonal que arriba fins a la barana del terrat. Aixó a l'interior de l'edifici, mentre que a l'exterior hi ha diversos cossos.
La torre té una alçada de 30 metres i fou construïda en la seva totalitat amb maçoneria, això és, obra feta de pedra i calç col·locant manualment les pedres sense servar ordre de grossària. L'accés a la torre es fa mitjançant un total de 115 escalons fets amb maons de fang cuit, que arriben al terrat.
A l'exterior de la torre veiem un total de vuit pilastres, dos a cada cantó, que donen l'octogonalitat de l'obra, i que estan destinades a rebre càrregues per transmetre a la fonamentació. Aquestes pilastres són coronades per pinacles de forma cónica i rematats amb una esfera que estèticament estabilitza i estilitza la imatge de l'edifici, i li dona una sensació de major altura.
Durant la tercera carlinada (1872-1875), l'exèrcit va instal·lar un telègraf òptic al capdamunt del campanar. La seva funció fou purament militar, però també s'utilitzà com a mitjà de transmissió de missatges relacionats amb l'ordre públic.
Text: Gutiérrez Escoda, E., i Vinyes Verge, M.
Campanar de la Vilella Alta, s. XVIII. (Fotografia: Gutierrez Escoda, E).
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
El Jaciment Aqueològic del Cap la Serra
El Cap la Serra es localitza dintre de la Partida de la Font, i se situa al capdamunt d’un turó a uns 438 metres sobre el nivell del mar. Pertany al terme municipal de la Vilella Alta, però limita a l’Est amb el terme de Torroja.
És la zona més elevada de l’entorn. El Cap la Serra el trobem igualment situat entre el riu Siurana a l’Est i el rierol d’Escaladei a l’Oest. Aquest rierol retalla la base de la muntanya amb la qual cosa, s’originen uns pendents prou considerables. Aquests pendents són tan abruptes que tan sols podem accedir al jaciment amb facilitat pel costat Oest.
El jaciment presenta una extensió el·lipsoïdal, i cal destacar que se situa en un punt de convergència de camins i vies naturals que estableixen connexions amb tota l’àrea central del Priorat (G.R. 7-4).
Durant el transcurs de l’any 1999, l'empresa Còdex dugué a terme una excavació d’urgència. No obstant això, del material resultant d’aquesta excavació, junt amb el localitzat en superfície ha comportat que el Jaciment no s’hagi pogut datar amb determinació, donat que tenim peces que van des del Paleolític superior, a altres fragments que ens situen a l’Edat del Bronze Final / Ferro I, passant pel Neolític.
Les evidencies arqueològiques ens diuen que el Cap la Serra fou un lloc prou freqüentat per les persones ja des de la Prehistòria.
Les Restes Arqueològiques del Cap la Serra
Micròlit triangular de sílex blanc.
Podria ser utilitzat per perforar pell, fusta, ós o petxines. Igualment, posats linealment en grup i dintre d’una rama de fusta, es transformaven en dents d’una serra o inclòs en una falç. Fou localitzat en superfície l’any 1999.
Punta de fletxa de sílex rosa amb aletes i peduncle.
Les puntes són tallades per pressió i podien ser llançades tant amb propulsor com amb arc. El peduncle i les aletes a la zona proximal, faciliten el fet de poder ser disposades al capdamunt d’un mànec pel seu ús com a punta de projectil. Fou localitzat en superfície l'any 1999.
Fragments de sílex i d’ascles retocades.
Tot el material procedent de l’excavació d’urgència realitzada per l’empresa Còdex, es localitza actualment al Museu Salvador Vilaseca de Reus.
Text i Fotografíes, de l'estudi del jaciment i materials arqueològics del Cap la Serra a cura de Gutiérrez Escoda, E.
“La Pedra del Mil·lenni”.
Pedra així batejada donat que es va trobar l'any 2000. No se sap amb certesa perquè servia. No obstant això, un exemplar molt semblant localitzat al jaciment miner de Chinflón del segle VII aC, a Riotinto, ens diu que les depressions o forats servien per col·locar mineral per ser triturat mitjançant maces de pedra.
Molí de mà de granet negre.
Vista lateral i frontal d’un molí de mà que presenta una fractura en la seva punta. Els molins de mà permetien treballar el gra collit.
Fragments de ceràmica.
Es tracta de ceràmica realitzada amb argila ferruginosa mitjançant la tècnica del modelatge.
El disseny ornamental parteix d’un cordó simple llis, i presenta una porositat molt elevada. El color negre (intern) i ocre (extern), és el resultat d’una cocció alternant. Aquest tipus de cocció es du a terme, obrin o tancant el forn amb la intenció de que entri o no l'oxigen.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Llibre de la Cort de la Vilella d'Amunt
El Llibre de la Cort és un recull de tots els escrits i actes oficials que s’han fet en el poble, de l’any 1581 a l’any 1848. No obstant això, el llibre porta data de l’any 1578. Té les cobertes de pell i a la primera pagina està indicat el títol Llibre de la Cort de la Vilella Damunt. Essent Jurats los Honor en Miquel Ardèvol i en Joan Munter.
Gràcies a aquests jurats que han anat omplint conscienciosament el Llibre de la Cort durant quasi tres segles, la memòria d’aquells temps tan reculats ha pogut arribar fins a nosaltres. Els jurats eren l’equivalent dels actuals regidors, necessàriament sempre gent del poble, i no podien ser mai ni un noble ni un eclesiàstic.
Igualment, en aquesta joia que és el Llibre de la Cort de la Vilella d’Amunt estaven registrats els tractes, les obres i les crides (pregons), que els nuncis feien pel poble, i també les raons i greuges entre els seus habitants. Text: Ramon Escoda Bonet.
Llibre de la Cort de la Vilella d’Amunt. Mides: 19 x 32 cm. Amb cobertes de pergamí, té 250 folis dels quals 187 són escrits i 63 en blanc. Dates extremes: 1578-1848. Fou restaurat l'any 2000 per la Generalitat de Catalunya, al taller del Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Fotografia: Gutierrez Escoda, E.
El Llibre de la Cort de la Vilella d'Amunt fou transcrit parcialment per l’historiador autodidacta, Ramon Escoda Bonet a finals dels anys vuitanta del segle XX.
Actualment el Llibre ha estat transcrit en la seva totalitat per Marc Vinyes Verge, i és en vies de publicació.
Assentaments realitzats en el Llibre de la Cort en el decurs del segle XVII. Fotografia: Gutierrez Escoda, E.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Crucifixus Dolorosus de la Vilella Alta
Sant Crist de la Vilella Alta
El Sant Crist probablement devia formar part dels objectes de culte de l'església primitiva de la Vilella Alta edificada al voltant de l'any 1325. A la nova església, es trobava a la primera capella del costat de l'epístola. L'any 1917 el cardenal Vidal i Barraquer va intervenir per tal d'aconseguir que la parròquia en fes donació al Museu Diocesà de Tarragona, cosa que es va poder fer gràcies al rector Mn. Isidre Fàbregas, el mateix estiu de 1917.
Tallat en fusta d’àlber, conserva gran part de la seva policromia original, així com traces d’argent en el drap de puresa. És d’estil gòtic, tot i que segons l’estudi de Sofia Mata, el nimbe és de factura moderna.
La creu es correspon amb l’Arbre Redemptor, el qual originàriament es creia antídot contra el Mal. La devoció popular transformà l'escultura en imatge processional amb l'afegit de dues anses.
La creu es conforma a partir de dos troncs entrecreuats, els quals conserven les bases de les branques. La imatge del Crist fa 158 x 118 x 28,5 cm., mentre que la creu mesura 176 x 137 x 12 cm. Datat al segle XIV, actualment es localitza al Museu Diocesà de Tarragona.
Text: Sofía Mata.
Fotografia: Arxiu Museu Diocesà de Tarragona.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Santa Llúcia de la Vilella Alta
Segons la tradició la imatge procedia de Scala Dei (l'escut de la cartoixa és present a la peanya). És versemblant que procedís de l'església parroquial de la Vilella Alta dedicada a santa Llúcia, on devia formar part des dels primers temps del temple primitiu.
La presència de l'escut s'explica per la pertinença jurisdiccional i la senyorial de la Vilella Alta a la cartoixa. El llibre de registre indica que procedeix de Scala Dei, dada no del tot errònia, atès que moltes imatges de l'antic temple parroquial de la Vilella Alta foren portades a la cartoixa mentre es bastia la nova església a la segona mitat del segle XVIII.
Va arribar al Museu Diocesà de Tarragona l'any 1914 procedent del Seminari Pontifici on havia estat dipositada després de la desamortització de 1835, peró es desconeix si va arribar al Seminari des de la Vilella Alta o des de Scala Dei.
La mà dreta de la santa sosté una safata on presenta els ulls i amb la mà esquerra un llibre, símbol de martiri.
Obra realitzada en pedra policromada, data de la primera meitat del segle XIV. Les seves mides són 110 x 36 x 33 cm. Actualment es localitza al Museu Diocesà de Tarragona.
Text: Francesca Español.
Fotografia: MDT.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Les campanes de la Vilella Alta
A la Vilella Alta hi hagueren en origen quatre campanes: santa Bàrbara, santa Caterina, sant Marc i l’anomenada popularment Xing-xeng. De totes elles, actualment tan sols queden les dues primeres, les altres dos van desaparèixer durant la Guerra Civil, entre 1936 i 1938.
La campana de santa Caterina comparteix dedicació amb santa Prisca, patrona de la vila. Sense tenir en compte ni el jou ni el capçal, la Caterina té una longitud de 0,85 m, i un perímetre de 2, 45 m. Aquesta campana és prou austera en la seva decoració; l’epigrafia no ens diu el nom del mestre fonedor que la va fer, tan sols indica l’any de la fosa: 1772.
El cap de la campana està decorat amb dos registres fets a partir de cordons. El segon registre és el que conté la dedicació a les santes, i entre paraules hi ha un querubí o cap d’àngel alat. A la panxa observem un altre registre fet amb cordons, però sense cap inscripció a l’interior, tan sols una creu de Calvari flanquejada, primer, per la paraula “anno”, i després pel numero 1772. A l’últim graó de l’escala on s’assenta la creu també trobem un altre querubí. El peu de la Caterina té una decoració feta a partir de tres cordons més.
Campana de santa Caterina, any 1772, la Vilella Alta. A la dreta detall de l'epigrafia i dels querubis, éssers alats, són els missatgers encarregats d'enviar arreu del terme la protecció de les santes. Fotografies: Esther Gutierrez Escoda i Josep Serres Gutierrez.
La campana de santa Bàrbara està dedicada també a santa Llúcia, patrona igualment de la Vilella Alta, i presenta un crivell considerable que ja fou descrit pel mossèn de la Vilella Alta l’any 1924.
Aquesta campana fou fosa al segle XIX, i més concretament l’any 1828. El fonedor fou Joannes Baptiste Tarantino, segons es desprèn de les inscripcions. Pel nom que té aquesta campana, no hi ha cap mena de dubte que en origen s’utilitzà per prevenir les tempestes o el mal oratge.
La Bàrbara té unes mides de 0,80 m d’alt, per 2,60 de perímetre, per tant, és 15 cm més gran que la Caterina. El capçal és de pedra i el jou fa 1,18 m. El cap presenta l’epigrafia enregistrada a partir de dos cordons successius, dels quals pengen tot un seguit de gravats amb motius florals o garlandes, que arriben gairebé a la meitat de la panxa. Just a la panxa hi trobem: una creu de Calvari amb decoració trenada, que dóna a la plaça de la vila, i una Custòdia que es troba mirant a la mateixa sala de les campanes.
A la banda de l’intradós de l’arc, i ben a prop del peu trobem a una banda, l’arcàngel sant Miquel, i a l’altra, la mateixa santa Bàrbara, una verge, i la figura d’un home en genuflexió. Entre la panxa i el peu de la campana localitzem quatre cordons decoratius més fins a arribar al peu pròpiament dit. Aquí la decoració parteix de motius geomètrics en forma de triangles, cada un dels quals té unes petites figuretes que es repeteixen contínuament: un gosset, una palmera, una figura humana de peu i gerro.
Detalls dels gravats localitzats a la campana de santa Bàrbara, any 1828. Fotografies: Josep Serres Gutierrez i Pere Manel Martín Serrano.
Campana de santa Caterina. Creu del Calvari gravada amb motius vegetals i amb un querubí a l'últim graó de l'escala. Es localitza a la part interna del campanar. Amb aquesta imatge la torre quedava protegida de qualsevol malvestat. Any 1772. Fotografia: Pere Manel Martín Serrno.
Campana de santa Bàrbara. Creu del Calvari gravada amb motius trenats. Es localitza a la banda exterior de la torre que dona a la plaça de la vila. Amb aquesta imatge, la població quedava protegida de qualsevol malvestat. Any 1828. Fotografia: Francesc Ordeix Giménez.
Tant la campana dedicada a santa Caterina, com la de santa Bárbara són, totes dues, campanes de tipus “esquilón”. No obstant això, a ulls de l’observador la Caterina és molt més esvelta tot i que en mesures no es diferencien gaire una de l’altre. La campana ha estat utilitzada a totes les civilitzacions com a medi per a foragitar els mals esperits. El bonze, per la seva duresa i resistència ha estat també considerat en moltes cultures occidentals i orientals, com un metall sagrat, per tant se li ha donat nombroses propietats protectores.
És símbol d’incorruptibilitat i d’immortalitat, així com de justícia inflexible degut a la impenetrabilitat del metall. Per tant, la consideració envers la campana ha estat sempre de tipus sagrat, instrument musical però entès com a un talismà, amb poders esotèrics, ja que amb el seu so és capaç d’allunyar a tot tipus de mals esperits. Per la seva banda, l’Església catòlica s’ocupà de “cristianitzar” aquests instruments musicals, donat que la “benedicció” de les campanes té la finalitat de convertir-les d’objecte profà a un altre de tipus sagrat. Text: Alonso Ponga, J. L., i Sánchez del Barrio, A.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Les Taules de santa Tecla i santa Úrsula i les Onze Mil Verges
Santa Tecla. Pintura al tremp sobre fusta. Daurats en pa d’or. Autor desconegut. Mides: 98 x 45 cm. Segle XV-XVI. Museu d’Art i Història de Reus. Fotografia: Gutiérrez Escoda, E.
Santa Úrsula i les Onze Mil Verges. Pintura al tremp sobre fusta. Daurats en pa d’or i blaus en lapislàtzuli. Autor desconegut. Mides: 98 x 45 cm. Segle XV-XVI. Museu d’Art i Història de Reus. Fotografia: Gutiérrez Escoda, E.
Les taules de santa Tecla i santa Úrsula, junt amb el retaule del Roser, formaven part de “l’Altar de les Ànimes” a l’església de la Vilella Alta. Ambdues taules es localitzen avui al Museu de Reus, donat que no van ser reclamades al Servicio de Recuperación franquista un cop acabada la Guerra Civil el 1940, tot i haver estat custodiades i salvaguardades pel Comitè Antifeixista de la Vilella Alta el 1936. Text: Gutiérrez Escoda, E.
Les dues imatges conserven en certa manera la tradició medieval, encara que reben una clara influència del renaixement italià i flamenc. Aquesta influència es veu en el tractament del cos, on es busca la màxima plasmació de la realitat, amb la seva anatomia i les seves imperfeccions.
La llum natural també pren un paper bàsic en les obres, mentre que el dibuix segueix sent la base de les formes, tot i que el color va prenent-li importància. Les figures de les santes tenen un aspecte delicat, de gran finor, i utilitzen diverses tonalitats on predominen els colors dels mantells per a centrar l’atenció en la figura.
Les taules no ens mostren la narració de les llegendes de les santes, sinó que mostren la seva figura, la seva icona per ser venerada. El procediment pictòric utilitzat és el de la pintura al tremp. Igualment, utilitzen la tècnica de les veladures, la qual consisteix en capes molt primes de pintura, de manera que es transparenti la capa inferior, així es poden veure les dues capes de color.
La iconografia de la taula de Santa Úrsula no és del tot clara. No obstant això, ens atrevim a dir que la figura central es correspon a la verge Maria i no pas a santa Úrsula, la qual la podem localitzar a l’esquerra de l’espectador portant la característica palma del martiri i les fletxes, com a simbolisme de la seva mort. Destaca, a més, la gran riquesa del quadre que es veu en la utilització dels daurats i del lapislàtzuli. Text: García Boy, N.
Detall del bust de santa Tecla, dels daurats del marc, i de la tècnica de les veladures. A la dreta la Verge Maria amb el Nen, i santa Úrsula, la roba de la Verge es realitzà amb lapislàtzuli. Fotografies: Gutiérrez Escoda, E.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------